Hi ha alguna cosa que m’hi continua vinculant i que potser comparteixo amb molts que n’han format part: l’agraïment
M’ha arribat la proposta d’assistir a un sopar de celebració del 50è aniversari del Club Natació Castellfollit de la Roca, que coincideix justament amb la inauguració de la piscina del poble, que és el meu. Com que estic lluny de casa, no és que m’hagi vingut cap mena de nostàlgia, ni tan sols de la infantesa, però sí que m’ha semblat que els records m’han anat fluint amb una especial nitidesa, fins i tot m’atreviria a dir que amb un fulgor emocionant. He recordat que la meva mare em va dur a la piscina per apuntar-me a un curs per aprendre a nedar. No va ser el mateix 1968, sinó un parell o tres anys després. Jo devia tenir, doncs, vuit o nou anys i no només vaig aprendre a nedar, sinó que vaig fer-me del club i així vaig passar bona part dels estius de la resta de la meva infantesa (just fins l’adolescència, en què el meu món conegut va entrar en crisi per obrir-me’n a d’altres) a la piscina fent de quatre mil a cinc mil metres diaris: posem-hi que 400 de crol, 200 d’esquena, 200 fent peus (amb una fusta a les mans) de braça, 200 més fent braçades (amb la fusta entre les cames) de crol, 200 més de papallona i així successivament. He recordat com eren de nenes les meves companyes del relleu d’estils: Carme Pujolar, que feia esquena; Lluïsa Espigulé, que continuava amb la braça; Paquita Plana, que acabava el relleu amb el crol fent jo abans papallona, tot i que sempre vaig ser (encara ho soc) bracista. També he recordat Fina Vilà tremolant de fred després de sortir de l’aigua. I m’ha revingut poderosament la imatge de Pere Llumà, l’entrenador, que, sempre amb el xiulet a punt i el cronometre a la mà, es movia amunt i avall en banyador i duent xancletes, donant-nos les instruccions.
Fa més de quaranta anys que vaig deixar el club, que ha continuat entrenant Pere Vilà després de la jubilació d’en Llumà, que als hiverns venia souvenirs d’Olot a la botiga familiar del carrer Sant Rafel; però hi ha alguna cosa que m’hi continua vinculant i que potser comparteixo amb molts que n’han format part: l’agraïment. Agraeixo que, gràcies al club, vaig aprendre a nedar (que és una de les coses amb les quals més disfruto en la vida) adquirint una certa tècnica. I que pugui fardar de saber nedar papallona i demostrar-ho als amics incrèduls.
